Tres nocturns i un mausoleu

El Trio en La menor Op. 50 de Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893), tot i la bona fama del seu compositor, no és una obra que podem trobar habitualment en les sales de concerts. La raó no és de caràcter qualitatiu, evidentment, ans al contrari, sinó la seva monumentalitat. Encarar la interpretació d’una obra com aquesta exigeix una compenetració tal entre els seus tres intèrprets, un domini absolut dels seus respectius instruments i una resistència física i mental d’una solidesa màxima, difícils de trobar. Per la conjunció d’altes dosis d’expressivitat, virtuosisme i espectacularitat que conté és una obra que sí que ha anat fent furor en el terreny dels festivals, moltes vegades, ajuntant-se per a l’ocasió tres solistes de renom, com l’espectacle de focs artificials que tanca la festa major. Però el Trio de Txaikovski no és només això, és també una peça plena a vessar d’idees i detalls, formalment molt ben pensada i travada i que requereix un treball finíssim de música de cambra.

Txaikovski va escriure el seu Trio, que s’estructura en dos grans moviments, a començaments de la dècada de 1880 en homenatge pòstum al seu amic i mentor Nikolai Rubinstein, mort el març de 1881 (l’obra porta per subtítol: À la mémoire d’un grand artiste). Justament, el primer moviment és una «peça elegíaca» de ressonàncies schumannianes: sobre uns ondulants arpegis del piano s’hi desplega una llangorosa melodia en to menor que va alternant-se amb una altra secció, més majestàtica i en to major, que desemboca en un torrent d’exaltat apassionament en el qual els tres instruments semblen voler donar el màxim de si amb una desfermada efervescència sentimental. A mesura que el moviment avança tot va transmutant-se en un toc de marxa fúnebre.

El segon moviment és un tema amb variacions de proporcions descomunals. El piano, tot sol, ens presenta la peça, galant i ponderat, i tot seguit ja entrem, variació rere variació, en un univers de contrastos i girs sobtats. En la primera variació el tema recau en el violí mentre el piano l’acompanya amb un fluctuant coixí harmònic i el violoncel ho accentua en contrapunt. En la segona variació, ara en compàs ternari, és el violoncel qui té el tema. La tercera, em la qual dominen els pizzicati, té un caràcter juganer i saltironejant. La quarta i cinquena, que són més aviat un pont cap a la següent, presenten un breu contrapunt i una mena de recreació d’una caixeta de música, respectivament. La sisena variació, més extensa, és un vals harmònicament molt intricat. La setena és de caràcter majestuós i hi domina el piano mentre el violí i el violoncel, en homofonia, van afegint-hi ornamentacions a manera de volutes. La següent variació, la vuitena, és una fuga magistral i fulgurant, amb tots els ets i uts. En contrast, la novena variació és misteriosa i sibil·lina, amb els instruments de corda en sordina. En la desena, el piano torna a agafar ell sol el protagonisme a ritme de masurca. L’onzena variació, escrita en el to de la dominant (Mi) de la tonalitat principal de l’obra (La), ens deixa enlaire per uns moments per tal que la darrera, esplendorosa i vibrant, esclati amb vigor i contundència.

Aquesta darrera variació és gairebé un tercer moviment per si mateixa, tant per la seva durada com per la seva complexitat intrínseca (estructural i harmònica). Si primer ens trobem davant d’un caràcter heroic i triomfador, de cop, tornem a l'inicial mode menor i apareix de nou el tema principal del primer moviment, amb un nou aire de desesperació, que ens condueix, ara sí, cap a una inexorable i lúgubre marxa fúnebre que sembla dissoldre's en l’infinit.  

L’obra que obre el programa, però, són els Trois nocturnes per a violí, violoncel i piano d’aquest qui escriu i que van ser un encàrrec del mateix Trio Fortuny, a qui l'obra està dedicada, i que els estrenà al Palau de la Música Catalana el maig d’aquest mateix any 2024. La peça es divideix en tres moviments, tots ells d'inspiració nocturna però contrastants en caràcter i en contingut. La nit vista des de diferents punts de vista o estadis: el vagareig del somieig, l’espessor ingràvida del somni mateix i la fantasia desfermada.

El primer moviment (Poco andante, sognante) es divideix en dues parts: una primera d'estàtica i pensarosa i una segona molt més expressiva en la qual la matèria principal és un contrapunt a tres veus que van recaragolant-se sobre si mateixes. En el segon moviment (Larghetto, onirico), més eteri, el piano hi desplega en primer pla un espai harmònic lleugerament ondulat i canviant mentre, sempre en sordina, el violí i el violoncel intenten esbossar-hi, entremig o per sobre, una melodia. El tercer moviment (Mosso, allucinato) ens presenta un ritme trepidant i constant, puntejat i dansant, que ens transporta per diferents moments climàtics (altra vegada, com en la segona part del primer moviment, sempre en contrapunt) en una mena d’inexorable perpetuum mobile a voltes desencaixat i tortuós. 

Joan Magrané