El bandoneó no és només tango

El bandoneó, l’instrument més representatiu del tango, va néixer en realitat a 11.000 quilòmetres de distància de l’estuari del Riu de la Plata, a Krefeld, una població a l’oest d’Alemanya, on a mitjan dècada de 1840 el lutier, professor de música i comerciant d’instruments Heinrich Band el va inventar. La família de Band, que van passar de teixidors de seda assalariats a treballadors independents, havia obert un negoci d’instruments musicals en el qual va treballar des de petit Heinrich Band, qui ben aviat es va adonar de l’èxit que tenien la concertina i l’acordió, inventats uns anys abans. El que volia Band era crear un acordió que fos capaç de reproduir sense restriccions el repertori clàssic, a més de la música popular i de ball, superant les limitacions dels instruments de saló que existien. 

El 1848, Henrich Band, que aleshores tenia 27 anys, va idear un instrument de manxa amb un teclat de 88 botons repartits en quatre files i va arranjar un cançoner popular per poder-lo tocar amb el nou instrument, per al qual va escriure el 1850 un mètode d’ensenyament, Accordionschule (Escola de l’acordió), que posava en relleu les seves qualitats. El propòsit de Band era posar a l’abast de la classe mitjana un instrument que era «una petita orquestra», com deia la propaganda que difonia , amb el qual poder tocar des de música popular i de ball fins a acompanyar els corals a les esglésies que no disposaven d’orgue o harmònium. 

L’instrument, del qual es té constància que a les regions de Krefeld, Mainz i Colònia se l’anomenava bandonion cap a finals de la dècada de 1850, va tenir una ràpida propagació gràcies a un màrqueting molt intel·ligent: a més de la distribució dels instruments etiquetats com a BANDONION en lletres grans en una placa visible a la part de davant de l'instrument, Heinrich Band va crear una cadena amb membres de la seva família que donaven classes i distribuïen un gran nombre d'arranjaments de música de cambra i partitures per al seu instrument. El seu germà Johann va establir el 1859 una botiga a Colònia. I altres familiars en van obrir d’altres a Mainz, Krefeld, Glasgow i Nova York.

El gener de 1863 es té constància que el bandoneó ja havia arribat a Amèrica gràcies als emigrants. L’historiador d’ascendència suïssa Juan Carlos F. Wirth va incloure en el seu llibre De El Havre al Río de la Plata (Editorial Colmegna, 1974) la traducció d’un manuscrit de l’emigrant suís Mayor Federico G. Bion que va sortir d’Anvers el 21 de novembre de 1863 i va arribar a Montevideo el 7 de gener 1863 que diu: «Un ciutadà de Sarganz, Schumacher de cognom, viatja sol i farà venir la seva nombrosa família. Ferrer de professió, també vol comprar un hort. De veritable temperament muntanyenc, una mica rondinaire, orgullós de la seva ciutadania de Sarganz, és el nostre bandoneonista».

A poc a poc, aquest instrument va anar prenent més protagonisme a Argentina formant part dels grups que tocaven als balls en els salons de finals del segle XIX i principis del XX. Uns grups que van anar limitant el seu repertori a una nova música, el tango, que va adoptar el bandoneó com un instrument essencial que desplaça a un segon pla el violí, la flauta i la guitarra, mentre que a Europa es va mantenir com un instrument per a la música popular i folklòrica. I va ser precisament a Argentina que cap el 1945 el músic i compositor Alejandro Barletta va obrir una nova via a aquest instrument creant un escola i incorporant-lo a la música clàssica. Amb un domini absolut del bandoneó, va començar a transcriure obres per a orgue o piano i ell mateix i altres compositors van escriure obres de concert perquè les interpretés. Altres intèrprets van seguir els seus passos, com el seu deixeble uruguaià René Marino Rivero, o l’alemany Karl Oriwohl.

El peruà establert a Espanya Claudio Constantini segueix les passes de Barletta i es presenta amb un exigent programa en el qual la música de Bach és la protagonista; una música originalment escrita per a orgue o per a tecla i adaptada al bandoneó, un instrument creant a Alemanya fa gairebé dos segles i que es va convertir en la veu més representativa de la música identitària d’Argentina.  

Lourdes Morgades