El fortepiano i Mozart

A començaments del segle XVIII va aparèixer un nou instrument, el fortepiano, antecedent del piano actual, que després d’anys de convivència amb el clavicèmbal, cap a l’últim terç del segle va anar arraconant-lo, ja que les seves sonoritats començaven a resultar insuficients en les noves sales de concerts aparegudes amb l’establiment dels concerts públics, creats de manera paral·lela a l’ascens de la burgesia com a classe social. Les possibilitats tècniques i expressives del nou instrument el van convertir en el protagonista de finals del segle XVIII i de les primeres dècades del segle XIX. El concert d’aquest vespre se centra en aquest període en el qual el fortepiano comença a cobrar protagonisme en la vida musical.

Mozart, que va ser un talentós pianista, va viure durant aquest període de transició i aquest instrument ocupa una part central i extensa de la seva producció amb un centenar d’obres escrites per a teclat, entre les quals 27 concerts. Dos d’aquests els escoltarem aquest vespre, el número 17 en Sol major i el número 9 en Mi bemoll major, conegut amb el sobrenom de «Jeunehomme».

Mozart va acabar d’escriure el Concert per a piano núm. 17 en Sol major, K. 453, el 12 d’abril de 1784 segons l’anotació a la partitura del mateix compositor, qui per aquelles dates ja era tota una celebritat a Viena gràcies a la interpretació dels seus propis concerts per a teclat. Aquest, el va escriure per al lluïment d’una de les seves alumnes, Barbara Ployer, neboda d’un funcionari de Salzburg a la cort imperial, que no únicament tocava sinó que també componia i el seu talent va impressionar Mozart. L’obra consta dels tres clàssics moviments: el primer s’inicia amb una entrada del piano com si fos casual i amb una orquestra que comença un diàleg que pren més protagonisme, en especial dels instruments de vent, en l’introspectiu segon moviment, per acabar amb un lluminós final amb variacions sobre un tema que, segons el mateix Mozart, xiulava un estornell que havia comprat com a mascota.

El Concert per a piano núm. 9 en Mi bemoll major «Jeunehomme», K. 271, data de març de 1777, poc abans que Mozart, amb 21 anys, emprengués un viatge a París on va intentar vendre’l sense èxit. Era un concert per a una famosa pianista que venia de París i a la qual durant molt temps se la va anomenar Mademoiselle Jeunehomme, d’aquí el sobrenom amb el qual és conegut. Segons un estudi del musicòleg Michael Lorenz, expert en els segles XVIII i XIX,  la identitat de la jove pianista que era la veritable destinatària del concert fou Louise Victoire Noverre Jenamy, filla del ballarí Jean-Georges Noverre, però no hi ha cap prova que l’arribés a tocar mai a Salzburg. Sí que se sap que el mateix Mozart el va interpretar l’octubre d’aquell mateix 1777. La prova que aquest concert va ser escrit per a pianoforte i no per clavicèmbal és tota la sèrie de dinàmiques indicades en la part solista del piano. El concert presenta un llenguatge de plena maduresa i una sèrie d’innovacions, com les intervencions del piano a l’inici de cada moviment anticipant-se als concerts de piano de Beethoven, que el fan una obra mestra.

La Simfonia núm. 29 en La major, KV 20 va ser escrita el 1774 després d’un viatge de Mozart a Viena, on els seus horitzons musicals es van ampliar en escoltar noves músiques com els sis quartets de l’Opus 20 i les últimes simfonies Sturm und Drang del seu ídol Joseph Haydn. Estructurada en quatre moviments, és una obra per a una plantilla reduïda, cordes, dos oboès i dues trompes, en la qual en l’Allegro inicial conviuen elements estètics tant del classicisme com d’inspiració barroca. El segon moviment, centre neuràlgic de la simfonia, és un exemple típic de l’elegant Andante mozartià. El tercer moviment, un Menuetto bastit amb danses populars de l’aristocràcia europea del segle XVIII i amb una harmonia inestable, prefigura l’estètica preromàntica i l’Allegro con spirito conclusiu té l’energia i la vitalitat dels finals de Haydn.

Johann Christian Bach, el fill petit de Johann Sebastian Bach, juntament amb Carl Friedrich Abel, representants de l’avantguarda musical europea, van introduir les simfonies a Londres, que s’havia mantingut al marge del desenvolupament de la nova forma musical. Bach i Abel van promoure a partir de 1765 a la capital britànica una sèrie de concerts públics per subscripció establint les bases de la moderna vida concertística a Londres. Va ser a Londres on Mozart va conèixer quan tenia 8 anys al fill petit de Bach, a qui va influir en l’ús del contrapunt que posteriorment va fer servir com a element central d’algunes de les seves obres. En les seves sis simfonies de l’Opus 6, publicades el 1770, Johann Sebastian Bach mira excepcionalment el moviment  Sturm und Drang, en especial en la sisena que tanca la col·lecció.

Lourdes Morgades