Liszt, l’artista romàntic per excel·lència

Franz Liszt encarna com pocs la imatge perfecta de l’artista romàntic. La seva brillant carrera com a pianista virtuós el va portar a dur una vida personal entre les passions extremes en la seva joventut i el misticisme religiós en la vellesa. La seva obra per a piano, que va explorar d’una manera sense precedents totes les possibilitats tímbriques i tècniques de l’instrument, és un reflex d’aquesta transformació que va del diabòlic al diví.

Ja de jove, Liszt va voler entrar al seminari, cosa que el seu pare li va treure del cap; el seu atractiu físic i l’extraordinari talent com a pianista van fer la resta. Va ser l’estrella de tots els salons parisencs i el seu èxit entre les dones era irresistible. Va ser precisament una de les seves múltiples amants, la majoria d’elles casades, qui va transformar Liszt. El 1847, quan tenia 35 anys, va conèixer la princesa d’origen polonès Caloryne von Sayn-Wittgestein, just quan acabava de trencar la seva relació amb la comtessa Marie d’Agoult, amb la qual va tenir 3 fills. Tant d’Agoult com Von Sayn-Wittgestein eren dones casades quan van conèixer Liszt, però la polonesa era una fervent catòlica i en lloc d’allunyar-lo de l’Església com havien fet les anteriors amants del pianista, el va atraure a la fe. Liszt va abandonar la seva carrera com a concertista i es va concentrar en la composició. Acceptà el lloc de mestre de capella de la ciutat de Weimar i el 1865, quan va processar que mai es casaria, va prendre els ordes menors i es va fer confrare de l’orde dels franciscans. Fins a la seva mort el 1886, va passar els anys entre Roma, Weimar i Budapest ensenyant i component.

El programa del recital de Denis Kozhukhin recorre aquesta etapa transformadora de Franz Liszt. El 1853 el compositor acabava la Sonata per a piano en Si menor que dedica a Robert Schumann qui, per la seva banda, havia dedicat a Liszt la Fantasia en Do major Op.  17. L’obra no es va estrenar fins al 1857, quan Schumann ja havia mort. És la partitura més llarga del repertori de Liszt i és una peça única, tant per la seva concepció com pel fet de trencar amb la tradició de la forma sonata estructurant l’obra en un moviment cíclic que l’atorga un gran dramatisme amb passatges foscos, violents, burletes, i escales i arpegis a gran velocitat. L’obra acaba amb un ambient d’introspecció i de recolliment fins que cau en unes notes seques en el Si més greu del piano.  

El 1834, a París, durant la seva etapa frenètica de concertista, Liszt ja havia escrit algunes obres d'inspiració espiritual, entre les quals destaca Harmonies poétiques et religieuses, un conjunt de peces de caràcter líric i religiós la versió definitiva de la qual va fer-la quan es va establir a Weimar i es va publicar el 1853 a Leipzig. La «Bénédiction de Dieu dans la solitude» és la tercera de les 10 peces que integren l’obra i va precedida d’un poema del francès Alphonse de Lamartine que reflexiona sobre la pregària i els sentiments de pau interior.

Quant a mitjan dècada de 1860 Liszt deixa Weimar per retirar-se a Roma, les seves obres es transformen en més introspectives i experimentals sobre la forma, la tonalitat i l’harmonia en les quals el virtuosisme gairebé està absent i inicia un camí que després seguiran Debussy, Scriabin, Schönberg i Bartók. Exemple d’això és  Nuages gris, S. 199, escrita el 24 d'agost de 1881. Es tracta d’una obra breu i tècnicament senzilla, marcada pel seu caràcter experimental que anticipa l’expressionisme. De la mateixa època és Unstern!– Sinistre – Desastre, S. 208, obra de caràcter violent amb un final paroxístic.

En el final de la seva vida, Liszt escriu una sèrie d’obres relacionades amb la mort de Richard Wagner, casat amb la seva filla Cosima, i a qui admirava. El 1882 Liszt va anar a veure Wagner  a Venècia on va comentar posteriorment que va veure una processó de góndoles funeràries i va tenir la premonició de la mort del seu gendre, que es va produir el 13 de febrer de 1883 a la ciutat dels canals. Aquest episodi va ser la inspiració de La Lugubre gondola núm. 1, S. 200. La línia melòdica recorda Tristany i Isolda enmig d’harmonies agosarades que creen una atmosfera tràgica. Am Grabe, Richard Wagners (A la tomba de Richard Wagner) S. 135, va ser composta el 22 de maig de 1883 com a homenatge pòstum en el 70è aniversari del naixement de Wagner, escrita originàriament per a quartet de cordes i arpa, posteriorment va ser arranjada per a piano i orgue pel mateix compositor, però l’obra no es va publicar fins a 1952 quan es va trobar en una col·lecció privada. L’obra evoca vagament L’encant de Divendres Sant del Parsifal.

Compositor hongarès com Liszt, però nascut el 1923, György Ligeti es va establir a Europa Occidental el 1956 i va ser un dels representants de l'avantguarda musical de Darmstadt, encara que progressivament va anant buscant un nou camí amb elements melòdic, rítmics i harmònics que s’allunyaven de l’ortodòxia avantguardista. Els seus tres llibres d’estudis pianístics, escrits entre 1985 i 2001, constitueixen un cicle de 18 peces que el mateix Ligeti qualifica «d’emotius i de gran complexitat contrapuntística i mètrica» relacionats amb el seu interès variat per la polifonia, l'ars subtilior, el folklore europeu, la polirítmia africana, el gamelan balinès o el jazz de Bill Evans. Estudi núm. 13 «L’escalier du diable», del segon llibre d’estudis va ser compost el 1993. L’obra escrita a la manera d’una tocata, està basada en una energètica figura cromàtica, caracteritzada per la seva irregularitat rítmica que es mou amunt i avall i es transforma en una impressió de campanes sonant en diferents registres en temps, creant un efecte sinistre de moviment perpetu.

Lourdes Morgades