Més enllà dels límits

No sempre som conscients de la fragilitat de les partitures musicals dels segles passats. Que una obra antiga tingui l'oportunitat de ser escoltada avui depèn d'innombrables factors: si va ser recopilada per algú en el moment de la seva composició, si posteriorment va tenir l'oportunitat de ser guardada en una biblioteca que ha sobreviscut a incendis, inundacions, etc. guerres o saquejos i que, finalment, el manuscrit o l'edició de l'època està disponible i llegible avui per poder ser tocat i interpretat. Però el fet mateix de crear música extraordinària és encara més fràgil. Sovint tenim la imatge romàntica d'un compositor que només ha de seguir el seu geni i la seva ploma per compondre obres mestres. La realitat és molt diferent: si el compositor és contractat, ha de seguir els gustos dels seus caps (pensem en la situació del Carl Philipp Emanuel Bach a la cort de Frederic II de Prússia, on el seu talent no era tan apreciat com es podria pensar); i si el compositor decideix publicar, s'ha d'adaptar, per descomptat, als gustos del seu públic però també a les habilitats tècniques dels possibles intèrprets amateurs. De fet, les ocasions en les quals un compositor es troba absolutament lliure d'expressar els seus pensaments són rares i sovint degudes a l'atzar, com ara trobar un mecenes que li ofereixi total llibertat creativa. Per a sort nostra, aquest va ser el cas del baró Gottfried van Swieten, que va encarregar les simfonies d'Hamburg a Carl Philipp Emanuel Bach.

Gottfried van Swieten va ser un noble austríac d'origen holandès fascinat per la música, i també un compositor aficionat. Va treballar com a diplomàtic en diversos llocs d'Europa, especialment com a ambaixador a Berlín, a la cort de Frederic de Prússia, i durant totes les seves missions per Europa va començar a formar una col·lecció de partitures. Al seu retorn a Viena, va ser nomenat Prefecte de la Biblioteca Imperial, on va desenvolupar el nou sistema de catalogació de targetes que esdevindria l'estàndard durant els segles següents, substituint l'antic sistema de catalogació de llistes. Però en l'àmbit musical, el seu paper principal serà el de mecenes. Va donar suport econòmic a compositors com Mozart o Beethoven (qui li va dedicar la seva primera simfonia), i alhora va promoure la música de diversos mestres antics (Bach, Händel...) entre els mateixos compositors. Les seves contribucions són tant nombroses com variades: tradueix a l'alemany els textos de La Creació o Les Estacions de Haydn, encarrega a Mozart l'arranjament dels oratoris de Händel o demana a Carl Philipp Emanuel que comenci a compondre les simfonies Wq. 182 el 1773.

No es coneixen proves d'una trobada entre Gottfried van Swieten i Carl Philipp Emanuel: quan el baró va arribar a Berlín, el músic ja havia marxat al seu nou càrrec a Hamburg. Tanmateix, coneixem l'admiració del noble per la música de l'home que és el compositor alemany més important de la seva generació. Sabem que el baró va ser un dels subscriptors de diverses edicions de la música de Carl Philipp (una antiga forma de micromecenatge), i el 1781 fins i tot li va dedicar el seu tercer volum de sonates «für Kenner und Liebhaber» (per a coneixedors i aficionats), que demostra clarament la naturalesa continuada del suport de van Swieten. Però l'encàrrec de les simfonies Wq. 182 té un caràcter particular. Una font posterior ens diu que el mecenes va demanar explícitament al compositor que «cap consideració de les dificultats que poguessin experimentar els intèrprets» coartés la seva creació, i cal admetre que va complir perfectament aquesta clàusula del contracte! Potser el baró era conscient del pensament del nostre compositor sobre la majoria de les seves composicions publicades, com revela a la seva autobiografia «[…] Sempre he estat més reservat en aquestes obres que en les poques peces que vaig escriure per a mi sol» i volia oferir-li un espai en què pogués desenvolupar les seves idees musicals sense cap restricció.

Les simfonies Wq. 182 són un manifest artístic: el de la imaginació sobirana de Carl Philipp Emanuel Bach. Són l’espai de tots els atrevits, on es pot traspassar els límits per aconseguir l’objectiu: «Em sembla que la música ha d’arribar sobretot al cor». Amb aquesta sensació que irriga la seva creativitat, es llança a unes modulacions harmòniques impressionants (de La major a Fa major, de Si bemoll major a Re major!), no defuig cap ruptura en el discurs, alterna sense miraments passatges lírics, moments musicals congelats, passatges onírics, remolins d'escales explosives... i crea una música única que no té precedents ni reflex en cap dels seus contemporanis. No només per la seva escriptura, sinó també per l'espai que deixa als seus intèrprets, en aquestes pàgines totalment obertes, en les quals la dificultat tècnica d'execució no pot superar la sensació d'eufòria davant un text tan engrescador, tan generós, tan exigent.

Totes les particularitats d'aquesta música destaquen encara més si la comparem amb l'altra simfonia publicada per Carl Philipp Emanuel Bach en una versió només per a corda (Wq. 177): si bé trobem clarament el geni del compositor, es mostra però menys atrevit. Aquestes obres també són de la mateixa època que les simfonies Sturm und Drang de Haydn, i es pot observar com la música de C. P. E. Bach segueix un camí diferent i original. La música de Haydn esdevé eminentment sensible, però pràcticament no deixa un marc mesurat i lògic que després es va convertir en norma, mentre que Carl Philipp Emanuel Bach adopta un llenguatge extrem, brusc i sense concessions. Romanticisme absolut assumit de principi a fi. Els descendents naturals d'aquestes simfonies, almenys pel vessant expressiu, vindran només cinquanta o seixanta anys més tard i qui ho busqui podrà sentir els ecos d'aquest esperit ferotge, tendre i fascinant en la música de Beethoven o Mendelssohn (que sens dubte van interpretar aquestes simfonies a Berlín, mentre estudiava).

Davant d'aquestes partitures, síntesi perfecta del pensament musical de Carl Philipp Emanuel Bach, els intèrprets senten de seguida que el compositor els demana un compromís infal·lible, coratge i bogeria, tot el que va viure personalment mentre escrivia una música tan alliberada i original. El compositor va escriure que «un músic només pot moure els altres si ell mateix està commogut», i us assegurem que havent tingut l'oportunitat d'haver enregistrat aquesta meravellosa música, tots ens hem vist profundament commoguts.

Amandine Beyer i Baldomero Barciela