El viatge s’acaba

El viatge s'acaba; el periple que vam començar fa tres anys arriba finalment a port. En el primer programa d’aquest cicle, fa dos anys, especulàvem sobre la possibilitat que el conjunt dels quinze quartets de corda de Dmitri Xostakóvitx fos una mena d’autobiografia secreta. Avui, arribats al darrer dels sis concerts del cicle, la seguretat sobre aquest punt sembla gairebé absoluta.

El viatge s’acaba és el títol del darrer llibre de l’obra completa de Josep Pla que l’autor va poder més o menys controlar. Es va publicar el mateix any de la seva mort.

A primera vista Pla i Xostakòvitx s’assemblen com un ou i una castanya; no es van veure mai i no consta que sabessin l’existència l’un de l’altre. Així i tot, vist des de la nostra perspectiva, potser comparteixen més coses i circumstàncies que no sembla.

Més o menys contemporanis, tant Pla com Xostakóvitx van festejar —i no pas poc, però sempre fent-se l’estret— amb els règims sufocants i opressors amb els quals els va tocar bregar per poder sobreviure. El rus es va haver de fer del partit comunista i el de l’Empordà, franquista;  tots dos, esgarrifats per allò que veien, decebuts, fastiguejats, van lluitar des de l’interior contra aquests règims i l’un fent música i l’altre escrivint, van haver de fer molts equilibris per burlar les censures i en tots dos casos, també, molts contemporanis no van entendre ni acceptar aquest funambulisme ètic, polític i, en darrer terme, moral. Tots dos es van refugiar sovint en el cinisme i el sarcasme, tots dos van ser públicament ferotges antisentimentals i van mirar d’amagar els seus intensos sentiments privats; així, tots dos van ser cors furtius, la qual cosa els va abocar a terribles soledats; tots dos, també, van fumar i van beure massa.

Quartet de corda núm. 2 en La major, Op. 68
No és fins al 1944, sis anys després d’haver compost el primer quartet, que Xostakóvitx aborda el segon. És temps de guerra, però aquesta vegada la guerra no surt a l’obra o, si més no, no ho fa en primer terme. La peça, que sovint pren un gruix i una densitat de vocació simfònica, s’inicia amb un primer moviment indicat Moderato con moto de caràcter declamatori que s’expressa sobre dinàmiques molt altes. La introversió arriba amb el segon moviment, Adagio, en què destaca la meditació entotsolada del primer violí sobre uns acords mantinguts pels altres tres instruments.

L’Scherzo, que aquí pren la forma d’un vals malenconiós i distant i un punt lúgubre, ens condueix cap al darrer moviment, un potent tema amb variacions que s’inicia amb un breu Adagio que dona pas a les variacions pròpiament dites que comença la viola i segueixen en el segon violí acompanyat en pizzicato pel violoncel; pren el relleu  el primer violí i després el violoncel, tot plegat va augmentant d’intensitat, velocitat i tensió fins a la represa de l’Adagio inicial que ara pren un caràcter transcendent i reposa finalment sobre tres acords gairebé solemnes.

Quartet de corda núm. 15 en Mi bemoll menor, Op. 144
«Toqueu-lo de manera que les mosques caiguin mortes en ple vol i el públic comenci a abandonar la sala per pura incomoditat», d’aquesta manera va indicar Xostakóvitx al viola Fiodor Droujinin com s’havia de tocar el seu darrer quartet. Som, ara sí, al final del final, el viatge s’acaba.

Sis adagios que se succeeixen sense interrupció integren aquesta meditació sobre la mort; no una meditació distanciada sobre una mort abstracta i teòrica sinó urgent i potser espantada sobre la mateixa mort que ja s’acosta.

El darrer quartet està en Mi bemoll menor, una tonalitat amb sis bemolls a l'armadura (per a desesperació dels intèrprets), i és l'únic quartet de Xostakóvitx en aquesta tonalitat. Potser és per aquest motiu, però sobretot pel tractament de les línies melòdiques, que té una sonoritat diferent de tots els altres quartets. La música ara defuig la polifonia, el discurs de cada instrument sembla propi, monòdic, un discurs que sona com un penós esforç per emergir momentàniament d'un silenci que ens atrau com una força gravitatòria i al qual caldrà inevitablement tornar. Al cinquè moviment, assenyalat com marxa fúnebre apareix el ritme dàctil (negra amb punt - corxera - negra) de tantes músiques fúnebres que seguirà en l'epíleg final. Aquest, més que cap altre quartet de Xostakóvitx, no acaba, s'extingeix en el silenci i el no-res.

Xavier Pujol