Un so fosc i aspre

Dmitri Xostakóvitx és un dels compositors del segle XX amb un so més propi, amb caràcter i, en darrer terme, reconeixible i identificable per qui l’escolta. Xostakóvitx gairebé sempre sona a Xostakóvitx. El seu so, que prové de molts orígens diferents, no és descendent directe de ningú i, tot i que influenciarà tota la composició soviètica i bona part de la no soviètica del segle XX, també és un so que no tindrà fills directes.

Obstinats rítmics obsessius sobre dinàmiques extremes o melodies cantelludes i àcides que es mouen en el límit de la tonalitat són algunes de les característiques de l'estil Xostakóvitx. Les explosions dinàmiques que de vegades semblen crits i que ens remeten a l'extroversió poden anar seguides, especialment en la música de cambra, de sobtats entotsolaments introvertits en què la música sembla dirigir-se cap a l'interior d'ella mateixa; són moments en què ens sentim espectadors incòmodes d'una confidència massa íntima.

Als quartets de Xostakóvitx, la viola, l'instrument que per registre se situa en l'àmbit de la veu humana, pren un protagonisme, una importància que no trobem en compositors anteriors.

Amb totes les excepcions que es vulgui, el so de Xostakóvitx sol ser fosc i aspre i, molt sovint, crispat. És important remarcar que no es torna així sinó que ja és així de naixement i, si de cas, amb el pas del temps, potser es fa una mica menys crispat, però s'entotsola encara més.

De vegades, progressar, avançar, implica simplificar. Els darrers quartets de Xostakóvitx no són més simples que els anteriors, al contrari, però sí que, d'alguna manera, el seu llenguatge musical sovint ens sona més simple. Les espessors polifòniques dels quartets d'època mitjana es fan més tènues i de vegades desapareixen del tot durant llargs passatges. Més que simplificar-se, el llenguatge musical del compositor s'essencialitza i, en un procés d'ascesi, es despulla de tot allò que no és fonamental.

Elegia i Polca
Aquestes peces, que la tradició interpretativa ha ajuntat perquè en el seu gran contrast s'equilibren i es contrapesen, tenen un origen ben divers. Cap de les dues no és original per a quartet de corda i totes dues són transcripcions.

L'Elegia prové de l'ària de Katerina de la tercera escena de l'òpera Lady Macbeth de Mtsensk. Xostakóvitx la va compondre el 1931 quan encara no havia completat l’òpera que es va estrenar el 1934. En aquesta peça quieta i meditativa sembla com si el compositor comencés a assajar l'escriptura per a quartet de corda. El protagonisme el té el primer violí mentre els altres instruments creen atmosfera i context, però no exposen discurs.

Xostakóvitx gaudia del futbol; segons ell el futbol era «el ballet de les masses». El 1930 va compondre un ballet titulat L'Edat d'Or que gira argumentalment al voltant de les peripècies d'un equip soviètic de futbol en gira per l'estranger. La Polca és la peça més divulgada d'aquest ballet; el mateix compositor la va arranjar per a quartet de corda i també, posteriorment, per a piano i piano a quatre mans. És una peça lleugera, entremaliada, aparentment alegre i segurament humorística tot i que en Xostakóvitx l'humorisme sempre té un punt de sarcasme. Més que una polca sembla la caricatura d'una polca.

Quartet de corda núm. 7 en Fa sostingut menor, Op. 108
Breu, concís, en només tres moviments que se succeeixen sense pausa, aquest quartet, compost i estrenat el 1960 està dedicat a la memòria de Nina Varzar, la primera esposa del compositor morta prematurament d'un càncer el 1954 quan tenia 43 anys.

El primer moviment es caracteritza per l'alternança de compassos de 2 per 4 i  3 per 4; aquesta inestabilitat rítmica serà una de les característiques del llenguatge musical dels darrers anys del compositor.

Introduïda pel segon violí que fa una mena d'arpegiat de base, el segon moviment, Lento, pren la forma d'una meditació introvertida, ondulant. L'arpegiat desemboca en una mena de melopea que sovint es mou per graus conjunts que acaba confluint en un batec (corxera amb punt, semicorxera) que finalment torna a l'atmosfera del principi.

El tercer moviment es caracteritza pel que sembla una fuga canònica, però agitada, tensa i nerviosa, que inicia la viola, la fuga, però no es desenvolupa segons preveuen les normes, es trenca i aquest quartet enigmàtic i misteriós, un altre dels secrets de Xostakóvitx que potser només Nina Varzar hauria sabut desxifrar, acaba en un adagio.

Quartet de corda núm. 14 en Fa sostingut major, Op. 142
Ens anem acostant al final del programa. El penúltim quartet de Xostakóvitx data de 1973 i està dedicat a Serguei Xirinski, el violoncel·lista del Quartet Beethoven, la formació que va estrenar gairebé tots els quartets del compositor.

Al quartet catorzè, que s'inicia amb un Alegretto que, en el context de Xostakòvitx, podria semblar fins i tot lleuger, s'hi senten diversos solos del violoncel que és l'instrument protagonista de tota l'obra i constitueixen l'homenatge del compositor al dedicatari. A partir de l'Adagio que durant bona part del seu desenvolupament funciona com un diàleg entre primer violí i violoncel, canvia l'atmosfera que perd llum i guanya introversió. Sense gairebé adonar-nos-en, desemboquem sense pausa en el tercer moviment. Apareixen, certament, moments de tensió, fins i tot de l'antiga crispació que tan sovint hem sentit a l'obra del compositor, però ara l'emoció dominant és més apaivagada, incerta, potser una mena d'inefable malenconia. El final, sorprenentment, és dolç i tranquil.

Xavier Pujol