Le beau clavecin
Les plaisirs de l’âme 

Escriu Johann Mattheson en el seu llibre Der vollkommene Capellmeister (El perfecte mestre de capella, 1739): «Tot el que succeeix en música sense afectes encomiables no significa res, no crea res i no val res… Perquè el veritable objectiu de tota melodia no pot ser cap altre que el plaer de l’oïda a través del qual es desperten els afectes de l’ànima».

Aquesta frase representa l’ideal barroc en música com a mitjà catàrtic per elevar l’ànima i dur-la a un pla superior transcendint el cos. Aquesta dualitat (ànima/cos) la trobem constantment en el barroc, com a obsessió central, manifestant-se en l’art i la literatura a través de contrastos com el bé i el mal, la vida i la mort, el diví i el terrenal.

Per a il·lustrar-ho, el programa s’obre amb una selecció de peces de la famosa compilació Flores de Música d’Antoni Martin i Coll (Reus, 1660-Madrid, 1734), franciscà que va desenvolupar la seva carrera com a organista a diferents capelles importants de Madrid. Entre 1706 i 1709 va fer copiar en quatre volums tota la música que considerava interessant d’entre aquella que circulava pel seu entorn, però sense indicar qui n’era l’autor. El seu contingut és molt variat i eclèctic, i abasta des de peces franceses, italianes i obres per a tecla o danses típiques del barroc, com les representades aquí, Pavana, Xacara i Folías.

En el prefaci de seu Primo libro di Toccate et Partite 1637, Girolamo Frescobaldi indica: «Havent sabut com és d’apreciada la manera de tocar amb affetti cantabili i diversitat de passi trobo oportú mostrar tant el meu favor com el meu afecte per aquests modestos treballs». Aquesta Toccata Terza és un clar exemple de l’estructura de la toccata italiana ben carregada de diversitat d’afectes musicals separats clarament, mitjançant les cadències, l’un de l’altre.

El cas d’Elisabeth Jacquet de la Guerre (1665-1729) resulta una excepcionalitat en el seu temps. De família de músics (el seu pare era organista), de ben petita va tenir accés a una educació musical exquisida en ser presentada a la cort de Versalles com a nena prodigi, enamorant a l’amant del rei Lluís XIV, Madame de Montespan, i desenvolupant una brillant carrera musical. La seva producció és molt nombrosa; cantates, música de cambra, sonates per a violí i peces per a clavicèmbal sol.

L’admiració de Johann Sebastian Bach per la música italiana i, en especial, per Antonio Vivaldi, s’evidencia en aquest concert per a violí, concretament l’Opus 3 núm. 7 de l’Estro Armonico, transcrit per a clavicèmbal sol. La transcripció era un fet habitual a l’època i permetia aprofitar el material musical adaptant-lo a un altre instrument. Bach va transcriure nombroses obres italianes al clavicèmbal d’autors variats com ara Benedetto Marcello i Vivaldi.

Més desconegut fou el belga Jean-Baptiste Loiellet (1688-1750) nascut a Gant però que desenvolupà tota la seva activitat entre França i Anglaterra, on es publicà el seu llibre Six Suits of Lessons for the Harpsichord or Spinnet: in most of the Key’s with variety of passages and variations throughout the work, amb una clara escriptura musical a la francesa de la qual presentem tres moviments de la Suite núm. 1 en Sol menor.

Tanca el programa la música del desconegut Jean-Baptiste Parant que forma part del treball publicat recentment amb la integral de la seva música per a clavicèmbal, en el primer enregistrament mundial. Una música refinada i galant a cavall entre l’estil barroc i el clàssic, amb peces fresques i representatives del final de l’escola clavecinista francesa del segle XVIII.

Eva del Campo