Una casa al costat del camí

«Ser casa, fer casa és una condició inestimable que en la vida hauria de ser indestriable de la d’habitar. Perquè ser casa és una locució que els diccionaris no recullen, però que és vital». La filòloga prioratina Roser Vernet condensa en poques paraules una idea potentíssima: encara que sigui difícil d’apreciar, és indispensable per viure construir-se una casa. No estem parlant de totxos ni de ciment, sinó d’envoltar-se d’espais, persones, idees o referències que constitueixin espais segurs, que desactivin les alertes i ens deixin estar oberts a la sorpresa o la curiositat.

La música de Johann Sebastian Bach (1685-1750) forma part, per a molts, d’aquest paisatge familiar. És sabut que el compositor d’Eisenach no va gaudir d’un gran reconeixement mentre vivia, però és un fet que la música clàssica occidental no es pot explicar sense ell. És gairebé inevitable no haver-se’l trobat d’una manera o d’una altra: en les suites de violoncel, els preludis, les variacions, les cantates, els concerts, les passions i un llarguíssim etcètera. Un estil sobri, amb un ritme marcat i una estructura forta, que relligava tots els progressos de la música barroca en un segell propi. Una conjunció de forces que, tot i l’aparent rigidesa, donava ales a una gran llibertat artística.

Bach va poder entregar-se i crear gràcies al fet que no estava sol. Si superem el mite romàntic que planteja l’artista com un geni solitari, hem d’apuntar els noms de Maria Barbara Bach (1684-1720), amb qui es casà primer, i Anna Magdalena Wilcke Bach (1701-1760), amb qui s’enllaçà després. Wilcke fou una cantant formada, que havia aconseguit treballar en la cort de Köthen (Saxònia-Anhalt), on es van conèixer. Renuncià a la seva carrera per acompanyar Bach a Leipzig, on no només s’ocupà de la cura i l’educació musical dels fills, sinó que també assistí i aportà a la tasca compositiva de Bach.

El compositor treballà pràcticament tots els gèneres. Avui, ens fixem en les quinze peces per a dues veus del Klavierbüchlein für Wilhelm Friedemann Bach, que anomenà Invencions BWV 772-786 (1723). Escrites amb voluntat pedagògica, aquestes notes no són mers esborranys, sinó peces acabades i polides que exploren la tècnica melòdica del contrapunt a través de moviments de dansa. Tant és així, que han estat un pou d’inspiració per no pocs músics de música moderna al llarg del segle XX i XXI.

A petició de la Fundació March, el pianista Moisés P. Sánchez es va proposar llegir aquestes peces des del jazz i estirar el fil de l’impacte que el compositor alemany va tenir en el gènere a partir del disc Play Bach (1959), del francès Jacques Loussier (1934-2019). Aquesta anàlisi posa de manifest que la improvisació també era un ingredient de la música barroca. La partitura, sovint, marcava una pauta que permetia a l’intèrpret afegir la seva contribució. Actualment, en molts casos, en lloc de la improvisació s’opta per reproduir la manera com van llegir la partitura instrumentistes del passat.

Bach (Re)inventions és un programa que recupera aquell esperit de la música més enllà de la partitura, i ho fa des de la col·lectivitat. Moisés P. Sánchez ha adaptat les peces al format trio, en el qual ell tocarà les tecles; Pablo Martín Caminero, el contrabaix; i Pablo Martín Jones, la percussió, la kalimba i l’electrònica. El resultat respecta plenament l’esperit de Bach. És a dir, que fa possible conservar i respectar les formes musicals de l’alemany, i omplir-les d’emotivitat i creativitat a través del jazz. Es tracta d’un paisatge que ens resulta familiar, però que gaudeix d’uns ritmes i uns colors renovats.

Per adaptar les invencions de Bach, segurament, l'intèrpret ha hagut de fer-se-les seves. De convertir-les en una mena de casa musical, per a donar-los forma amb la seva tribu. Recuperant les paraules i la reflexió de Roser Vernet, extretes de Lo mig del món (2023), les cases no són zones estanques, sinó que necessàriament han d’estar connectades als altres i al món. «Qui ho va dir, que posar casa era esdevenir sedentari i estàtic perquè les orenetes hi facin niu? Una casa, sempre ha de tocar del camí ofert». La música de Bach és una mica així, una casa al costat del camí, on sempre es pot tornar.

Adrià Vilà i Batista